Page 30 - Revista Celiacs nº2
P. 30
primera persona
Anna Comet, atleta de curses de llarga distància
Ser celíaca no és cap impediment per celíacs. Cada cop trobem més llocs on la trucar a l’organització i els vaig explicar el meu
per competir i lluitar per guanyar resposta és afirmativa, al nostre voltant es van cas. Ràpidament ells es van mostrar oberts
curses de més de 100 kilòmetres conscienciant. El problema el tinc quan m’han a escoltar i proposar solucions. En veure que
dit que em poden servir l’esmorzar i em donen ells estaven receptius i voluntariosos, em vaig
Em dic Anna Comet, tinc 32 anys i sóc atleta dos plàtans amb dues torradetes d’arròs, posar a pensar i buscar la forma d’empaquetar,
professional de curses de muntanya. Em van m’ensenyen el paquet que hi ha la certificació almenys, un àpat i pa per a cada campament.
diagnosticar la celiaquia quan en tenia 29 “sense gluten”, però no han calculat que aquella Heu de pensar que allà les infraestructures
després de molts anys amb problemes, força jornada tinc quasi 50 km d’entrenament amb són molt precàries, pels llocs on transcorre la
agreujats en la darrera etapa. Potser pel meu 3000 metres de desnivell positiu. Llavors, lluny cursa només s’arriba a peu o amb helicòpter.
caràcter o potser perquè la meva vida ha de trobar-me davant de l’excepció que confirma Vaig trobar uns sobres de menjar preparat
canviat substancialment, aquest diagnòstic, la regla, em trobo davant d’un problema de a uns supermercats de França, amb racions
lluny de ser un problema, ha estat una solució. gasolina. individuals d’arròs, quinoa o llenties i, tot i
Rebo sovint, a través de les xarxes socials, Però avui us parlaré d’una experiència en que l’aspecte no era el més suculent, vaig
consultes d’esportistes i amants de la concret, la meva participació a la Everest veure la llum. Vaig preparar 6 paquets amb
muntanya que, com tots nosaltres, són celíacs. Trail Race, al Nepal, el novembre del 2014. aquestes bosses de menjar i unes racions de
M’acostumen a demanar com m’alimento en Va ser el premi a una Copa que vaig guanyar pa i l’organització s’ho va endur un mes abans
curses llargues on els avituallaments no estan l’hivern anterior. És un caramel que cap corredor de la prova i, mentre feien el marcatge, els van
pensats per nosaltres. Com ho faig quan marxo de muntanya pot rebutjar. Però jo vaig estar distribuir a cada campament.
3 ó 4 dies de refugis a entrenar o de travessa força mesos navegant entre l’alegria, l’emoció i Realment va anar tot bé, arribava al campament
o com m’espavilo quan marxo amb la selecció, el dubte de com carai m’ho faria per menjar de i ja em tenien el meu paquet a punt. Només
entre altres coses. forma segura i no tenir cap ensurt. una nit vaig estar amb vòmits, encara no sé
Regla número 1: sempre porto a la motxilla La Everest Trail Race és una cursa de 6 exactament quina va ser la causa, en tot cas,
un paquet d’espaguetis sense gluten. Pesa etapes itinerants al bell mig del Solo Kumbhu. no va passar d’aquí. El sisè dia vaig creuar
poc, és llarg i cap a tots els racons i a qualsevol Per entendre’ns, la regió que els alpinistes meta amb sis victòries d’etapa i la general
refugi, hotel, alberg o restaurant tindran una creuen de camí cap a l’Everest. En aquesta femenina, excepcionalment contenta i amb
olla neta on bullir-los. En cursa no funciona. prova el corredor es porta a sobre la seva roba ganes de tornar-hi enguany! A més a més,
Com a bona regla, havia de tenir una excepció! i sac i l’organització posa la infraestructura per per aquesta edició ja sé que puc menjar la
Regla número 2: si vaig molt limitada de pes dormir i menjar. Havent de competir durant 6 llonganissa dels avituallaments! Vaig passar les
a la motxilla, busco per internet si pels llocs dies, el que portes a la motxilla és minimalista, sis etapes fent salivera a cada avituallament
on passaré hi ha supermercats o botigues on concretament jo duia els 4 kg mínims que que hi havia llonganissa, l’havien dut de casa,
pugui anar comprant progressivament. Sovint, exigia l’organització, de no ser així no pots ser però no m’atrevia a provar-la perquè no havia
fent activitats de muntanya, costa, però s’acaba competitiu i, evidentment, jo hi anava a això. pogut veure l’envàs... doncs quan ja érem a
trobant. Va arribar un dia en què vaig haver d’agafar l’aeroport de Lukla fent cues inacabables per
Regla número 3: demano allà on vaig si el toro per les banyes i buscar una solució. agafar el vol intern que ens dugués a Katmandú
em poden servir el sopar i l’esmorzar apte Renunciar no entrava en els meus plans així em vaig poder fer amb una etiqueta del suculent
que vaig anar per feina. Primer de tot vaig embotit i no sabeu què hi vaig veure?... El
benaurat símbol sense gluten que tots tan bé
coneixem!
32 CELÍACS OCTUBRE 2015
Anna Comet, atleta de curses de llarga distància
Ser celíaca no és cap impediment per celíacs. Cada cop trobem més llocs on la trucar a l’organització i els vaig explicar el meu
per competir i lluitar per guanyar resposta és afirmativa, al nostre voltant es van cas. Ràpidament ells es van mostrar oberts
curses de més de 100 kilòmetres conscienciant. El problema el tinc quan m’han a escoltar i proposar solucions. En veure que
dit que em poden servir l’esmorzar i em donen ells estaven receptius i voluntariosos, em vaig
Em dic Anna Comet, tinc 32 anys i sóc atleta dos plàtans amb dues torradetes d’arròs, posar a pensar i buscar la forma d’empaquetar,
professional de curses de muntanya. Em van m’ensenyen el paquet que hi ha la certificació almenys, un àpat i pa per a cada campament.
diagnosticar la celiaquia quan en tenia 29 “sense gluten”, però no han calculat que aquella Heu de pensar que allà les infraestructures
després de molts anys amb problemes, força jornada tinc quasi 50 km d’entrenament amb són molt precàries, pels llocs on transcorre la
agreujats en la darrera etapa. Potser pel meu 3000 metres de desnivell positiu. Llavors, lluny cursa només s’arriba a peu o amb helicòpter.
caràcter o potser perquè la meva vida ha de trobar-me davant de l’excepció que confirma Vaig trobar uns sobres de menjar preparat
canviat substancialment, aquest diagnòstic, la regla, em trobo davant d’un problema de a uns supermercats de França, amb racions
lluny de ser un problema, ha estat una solució. gasolina. individuals d’arròs, quinoa o llenties i, tot i
Rebo sovint, a través de les xarxes socials, Però avui us parlaré d’una experiència en que l’aspecte no era el més suculent, vaig
consultes d’esportistes i amants de la concret, la meva participació a la Everest veure la llum. Vaig preparar 6 paquets amb
muntanya que, com tots nosaltres, són celíacs. Trail Race, al Nepal, el novembre del 2014. aquestes bosses de menjar i unes racions de
M’acostumen a demanar com m’alimento en Va ser el premi a una Copa que vaig guanyar pa i l’organització s’ho va endur un mes abans
curses llargues on els avituallaments no estan l’hivern anterior. És un caramel que cap corredor de la prova i, mentre feien el marcatge, els van
pensats per nosaltres. Com ho faig quan marxo de muntanya pot rebutjar. Però jo vaig estar distribuir a cada campament.
3 ó 4 dies de refugis a entrenar o de travessa força mesos navegant entre l’alegria, l’emoció i Realment va anar tot bé, arribava al campament
o com m’espavilo quan marxo amb la selecció, el dubte de com carai m’ho faria per menjar de i ja em tenien el meu paquet a punt. Només
entre altres coses. forma segura i no tenir cap ensurt. una nit vaig estar amb vòmits, encara no sé
Regla número 1: sempre porto a la motxilla La Everest Trail Race és una cursa de 6 exactament quina va ser la causa, en tot cas,
un paquet d’espaguetis sense gluten. Pesa etapes itinerants al bell mig del Solo Kumbhu. no va passar d’aquí. El sisè dia vaig creuar
poc, és llarg i cap a tots els racons i a qualsevol Per entendre’ns, la regió que els alpinistes meta amb sis victòries d’etapa i la general
refugi, hotel, alberg o restaurant tindran una creuen de camí cap a l’Everest. En aquesta femenina, excepcionalment contenta i amb
olla neta on bullir-los. En cursa no funciona. prova el corredor es porta a sobre la seva roba ganes de tornar-hi enguany! A més a més,
Com a bona regla, havia de tenir una excepció! i sac i l’organització posa la infraestructura per per aquesta edició ja sé que puc menjar la
Regla número 2: si vaig molt limitada de pes dormir i menjar. Havent de competir durant 6 llonganissa dels avituallaments! Vaig passar les
a la motxilla, busco per internet si pels llocs dies, el que portes a la motxilla és minimalista, sis etapes fent salivera a cada avituallament
on passaré hi ha supermercats o botigues on concretament jo duia els 4 kg mínims que que hi havia llonganissa, l’havien dut de casa,
pugui anar comprant progressivament. Sovint, exigia l’organització, de no ser així no pots ser però no m’atrevia a provar-la perquè no havia
fent activitats de muntanya, costa, però s’acaba competitiu i, evidentment, jo hi anava a això. pogut veure l’envàs... doncs quan ja érem a
trobant. Va arribar un dia en què vaig haver d’agafar l’aeroport de Lukla fent cues inacabables per
Regla número 3: demano allà on vaig si el toro per les banyes i buscar una solució. agafar el vol intern que ens dugués a Katmandú
em poden servir el sopar i l’esmorzar apte Renunciar no entrava en els meus plans així em vaig poder fer amb una etiqueta del suculent
que vaig anar per feina. Primer de tot vaig embotit i no sabeu què hi vaig veure?... El
benaurat símbol sense gluten que tots tan bé
coneixem!
32 CELÍACS OCTUBRE 2015
